Marató de Zegama (42 km i 2700 mts d+)

Resum: Aupa valientes!

Després de mesos preparant aquesta cursa, ha arribat el gran dia: 20 de maig (fa 20 anys estava a Wembley veient com el Barça es proclamava campió d´Europa, i avui estic a Zegama, davant d´una de les millors curses de muntanya del món, segons diuen els experts en la matèria). Ha estat tot el cap de setmana plovent  amb molta intensitat, i si això li sumes que el mes d´abril ha sigut uns dels mesos més plujosos dels últims anys (crec que va ploure durant 27 dies dels 30), no cal dir que tindrem fang per donar i vendre.

Arribem a Zegama a les 7h45, i la bona organització que apadrina aquesta cursa ens indica on hem d´aparcar. Anem a recollir el xip que m´han reservat perquè m´havia deixat el meu a Manresa, una mostra més de l´excel.lent qualitat de l´organització (em va passar el mateix a la mitja de Granollers de l´any passat, i no hi va haver manera de conseguir un xip de recanvi). L´ambient és espectacular, tot i la pluja que cau, i així serà durant tot el recorregut; gent per tot arreu animant! Alguns fins i tot et seguien una estona cridant a l´orella “Aupa, valientes”. Fem fotos, i m´acomiado de la Montse i l´Asier que van a esperar-me a dalt de l´Aizcorri.

El moment de la sortida és èpic, amb tot el públic cridant com bojos i l´ambient que es respira entre els corredors, on hi ha molts amics i coneguts (Jordi Badia, Sergi Cots, Núria Picas, Raul Rancero “koala”, Isma Flores, etc). Però desseguida passo de la glòria a l´infern, ja que a partir del segon km, el gran protagonista comença a aparèixer: el fang. La por de buidar-me als primers kms em fan ser molt conservador, i el Jordi Badia s´escapa desseguida i passo el primer control amb 50 minuts (5 més del què tenia previst). La idea d´anar tot sol tants quilòmetres sense cap conegut amb qui parlar em tortura, i decideixo anar amb el koala que veig que em segueix a pocs metres. Anem junts fins al segon control, on veig que no pot seguir el meu ritme, i decideixo tirar endavant tot sol. Arribem al primer cim (Aratz) i està nevant, sort que he agafat el Gore-tex. La baixada d´Aratz està per flipar, suposo que 200 o 300 tios que porto al davant no ajuden gaire al bon estat del terreny... Aquí em foto la primera galeta, i em cago amb la mare que va fabricar les bambes noves que porto, ja que no s´agafen gens, és una pista de patinatge. Per sort, tornem a pujar i com a mínim no patino tant. Aquest cop és l´emblemàtic cim de l´Aizcorri al km 22, on la Montse i l´Asier han pujat per veure´m. No tinc paraules per agraï´ls-hi, ja que pujar i baixar amb el fang que hi havia, i esperar-se més d´una hora a dalt del cim, nevant, amb fred i vent, té més mèrit que el meu. Aquí aprofito per canviar-me el tèrmic i prendre´m un ibuprofè, ja que tinc l´esquena feta pols.

Crestegem fins al tercer cim (Aitxuri), al km 24, i els de l´organització em diuen que en Kilian ja ha arribat (no m´ho puc creure! Tal com està el terreny, aquest nanu no és d´aquest món). Aquesta baixada si que és patètica, inclús han posat una corda perquè la gent no es mati, tal com patina tot. Arribem al quart i últim cim (Andraitz) al km 30, i ja “només” queden 12 km de baixada fins al final. Això és un infern! Els camins són com camps de patates plens de fangs, on més que córrer, vas patinant constantment (si algú no s´ho creu, que miri el final d´aquest video: http://www.youtube.com/watch?v=3ZZb5-haEMI&feature=player_embedded). Cada km que faig tinc l´esperança que el terreny canviï, però arribem al km 41 i res ha canviat. Aquí entrem en un camí asfaltat que ens conduirà fins al poble, i d´aquí fins al final puc córrer en llibertat. He adelantat més corredors en l´últim km, que en tota la cursa. Arribo amb ganes de continuar corrent i no caminar més, amb un temps per oblidar (6h33), content d´haver acabat, però amb molt poques ganes de tornar a repetir. El fred, vent, pluja i sobretot el fang no són els meus millors amics de viatge. Tants mesos de preparació i tanta logística (viatge, col.locar nens, etc.), no es mereixen un final així...

Per últim, només em queda donar les gràcies al Guille i al Mikel de l´organització per haver fet possible un dels meus somnis com a corredor, i felicitar a tots aquells qui, malgrat les condicions adverses, van acabar fent un resultat excel.lent, com en Kilian (millor marca personal amb 3h56), la Núria Picas (segona fèmina amb 5h01) i l´amic Sergi Cots (77è amb 4h56).