Cursa ARCS Aguilar de Segarra (16 km i 900 mts d+)

Resum: Bon resultat tot i la "pajara" final

Dia fred (a uns 0 graus) avui a Aguilar de Segarra. Avui només erem en Jordi Badia i jo. Arribem i només hem de canviar-nos i intentar escalfar-nos, ja que el pitrall ja el tenim de Rajadell.
La cursa comença a les 10h del matí. Com sempre (amb aquest tipus de cursa), començo a tope, sense guardar res. A més a més, tinc el meu cosí Xavi allà davant i el vaig seguint els primers kms, fins que arriba la primera baixada forta i el deixo enrere.

Cap a la meitat de la cursa m'atrapa el Juanje del Nat's i anem una estona junts, fins que arriba una baixada molt tècnica a falta d'uns 4 kms i se m'escapa. Igualment, dubto que l'hagues pogut seguir, doncs estic força petat.
D'aquí fins al final ho passo bastant malament, ja que em noto molt cansat, però com que porto un veterà just al darrera meu, decideixo no afluixar per intentar arribar davant seu i potser fer podi de veterans un altre cop. La cursa és un trenca-cames total, amb continus puja-baixa.

Arribo una mica grogui, i tot i no haver estat adelantat pel veterà que duia darrera, soc el 4rt veterà (33è de la general amb 1h32, d'un total de 200 corredors). Com que vaig quedar 3r a Rajadell i els dos primers no han vingut, crec que vaig 1r veterà a la classificació general provisional. El meu cosí arriba el 65è amb 1h37 i el Jordi Badia el 108è amb 1h43 (si no arriba davant meu, vol dir que no està gaire fi....).

Cursa ARCS Rajadell (16 km i 1000 mts d+)

Resum: Retorn amb bones sensacions

Avui pot ser un gran dia! A les 8h45 em passen a buscar el Manel Deli i el Jordi Badia, i marxem a Rajadell, on té lloc la primera de les curses del circuit ARCS, que intentarem fer-lo tot. Anem a buscar els pitralls, escalfem i ens fem la foto de rigor (avui he canviat la samarreta del Nat´s per una bona causa....).

A la línia de sortida, i just abans de començar, un crit espontani i unànim: IN-INDE-INDEPENDÈNCIA! La gent s´emociona i tothom surt com una fera. Després d´una forta baixada, comença la pujada contínua que ens portarà després de 9 kms fins al Cogulló, el punt més alt de la cursa. Les sensacions són boníssimes i em sento totalment recuperat de la lesió de les dorsals (no així de la meva maleïda hèrnia a les lumbars, i que em va tenir tot el dissabte amb voltarens...).

A partir d´aquí comença la baixada, en alguns llocs força tècnica, i que em fa adonar que no és el terreny més adequat per mi. Em torço el turmell un parell de vegades, i en una d´elles m´obliga a parar i tot. Ara a la tarda em fa mal i espero que no sigui res. 

Formem un grupet de 4-5 corredors i amb un d´ells, l´Ernest (al darrera meu a la foto), anem plegats des dels primers quilòmetres, arribant junts a la línia d´arribada. Arribo amb molt bones sensacions, difrutant moltíssim, amb 1h30, el 30è de la classificació general (d´un total de 212 corredors) i 3r veterà!!!!. El Manel arriba el 39è amb 1h32 i el Jordi Badia el 91è amb 1h39.

100è Collbaix de la temporada (01-11-12)

El Collbaix és una muntanya (bé, si se´n pot dir muntanya) que està al costat mateix de Manresa, tocant el poble de Sant Joan de Vilatorrada. Té uns 550 mts sobre el nivell del mar i des del peu del mateix fins al cim, hi ha uns 250 mts de desnivell positiu. Tot això el converteix en un lloc ideal perquè els trail runners hi anem a fer sèries de pujada.



Per a la nostra colla, és un lloc mític, ja que la majoria ens vem iniciar en el món del trail allà, i no hi ha setmana que no el fem una vegada com a mínim, i fent números ràpids, potser l´hauré fet més de 500 cops.

A finals de l´any passat, en una de les tantes pujades, vem estar discutint quantes vegades hi deurem pujar cada any, i vem creure que durant els darrers anys el número que s´aproximava més era el 100 (total, no arribava a 2 collbaixos cada setmana, i vist així, era bufar i fer ampolles).

D´aquesta manera, vem començar el mes de Gener a anotar els collbaixos que anàvem fent (en el meu cas, i com molts de vosaltres haureu pogut observar, ho feia al facebook; si, si, el pesat aquell que anava contant....). La cosa es va animar molt, i es va convertir en un “pique” entre nosaltres, i es va transformar en a veure qui era el primer d´arribar als 100, i quant abans millor.

Hi hagut dies de tot, des del fred de l´hivern, incluint alguna pujada amb neu, fins a la calor del juliol; pujades en solitud i pujades amb companyia; fins i tot amb la bici a coll....

Però de tots ells, em quedo amb els dos últims sense cap mena de dubte. Després de 10 mesos, el passat dijous dia 1 de novembre, el Manel Deli i un servidor, vem fer el 99è amb la familia, i el 100è amb uns quants amics que van poder venir a celebrar-ho. Moltes gràcies Montse, Queralt, Roger, familia Mula, Núria Picas, Marc Sabata, Ferran Serra i David Masfret. Sou genials!

Evidentment, no hi va faltar el vi Collbaix...

Triatló de muntanya de la Molina (750 mts + 20 km + 5 km)

Resum: Atropellat!
Aquesta es una d'aquelles cites obligades per mi, i molt recomenable, inclús per aquells que vulguin debutar en una triatló, doncs les distàncies són curtes, i sobretot aquells que els hi agradi la muntanya (btt).
Com ja és habitual en aquestes curses, m'acompanya la familia, que ho viu amb una intensitat fascinant, i no sabeu lo feliç que em fan! Allà ens trobem al Jordi Badia (foto) i al Carles Prat i familia.


Fem un volta de reconeixement al circuit de btt i deixem la bici i tot el material a boxes. Aquest any, hi ha una única sortida a la natació, ja que només som uns 150 entre federats i no federats. Sense voler-ho del tot, estic situat al davant de tot en un extrem. Feliç de mi, com si fos un novato, penso que els més ràpids ja em passaran... però no m'imaginava que em passarien PER SOBRE! Quina poca esportivitat que hi ha al triatló! És el què menys m'agrada d'aquest esport. Cada cop que respiro m'empasso aigua, amb cops de puny i de peus, tot s'hi val, quin fart de beure aigua! Segur que no em deshidrataré com a mínim. Entre això i el cansament, arribo a la meitat de la distància, i em colapso. No puc respirar i fins i tot m'he d'agafar a la boia, quin ridícul, fins i tot ho ha vist la Montse, jajajaja. Faig unes quantes respiracions profundes per recuperar-me i sembla que em relaxo. La segona meitat la faig a bon ritme i adelanto uns quants triatletes. Acabo la natacio amb 13´19 minuts amb el 55è millor temps.

Transició molt lenta per agafar la bici (això és el que porto pitjor sense cap mena de dubte). Crec que soc l'únic triatleta que porta unes sabates de btt amb cordons... Les sensacions a la primera volta al circuit no són gaire bones, ja que continuo tenint una pressió al pit i falta d'aire que ja tenia a l'aigua, però per sort, milloren a partir de la segona volta. Per contra, el mal d'esquena per culpa de l'aire que fa i el fet de sortir amb el mono ben moll, va a més, i a la tercera volta estic desitjant arribar al sector running. Faig els 20 km en 57´35 minuts, amb el 50è millor temps.

El sector de córrer són dues voltes a un circuit sinuós de 2,5 km, i quan començo la meva primera volta, veig al Carles que comença la seva segona, just darrera meu. Això de fer vàries voltes a un circuit, tant de córrer com de bici, a mi no m'acaba d'agradar, però si portes a la familia és fantàstic, perquè els veus moltes vegades i t'animen constantment. Tot i no fer una gran cursa, arribo en 22'30 amb el 26è millor parcial.

En el global, acabo el 43è (55è a la natació, 50è de btt i 26è al córrer) amb 1h33, dos minuts menys que l'any passat. El Jordi Badia ha arribat 24è amb 1h26 i el gran Sebastià Catllà (foto) arriba 3r a la general i primer veterà, amb 1h17. Felicitats campió! (El Roger ja està desitjant tornar a escola per dir-li al seu fill Guillem, que van a la mateixa classe, que té un pare que està molt fort).

Triatló Olímpic d´Andorra (relleus)

Resum: Triatló i familia!

Aquest ha sigut un d'aquells caps de setmana on l'esport ha sigut l'excusa perfecte per viure grans moments amb la familia; d'aquells que recordes sempre (i no només amb la Montse i els nens, sino també amb la familia del Nat's: Serracantes i Valeros). Aquesta vegada tocava una modalitat que no havia fet mai: la triatló Olimpica per relleus, on jo faria la part que més comode em sento: el runing. Gràcies als dubtes que teníem per si calia ser tot l'equip a les 7h del matí a boxes, vem reservar una habitació en un hotel cèntric d'Andorra, i dissabte al migdia ja hi estavem instalats, a punt per passar dos dies de compres, bon menjar, esport, spa i piscina.

Dissabte a la tarda vem anar a buscar el pitrall i el xip, i després, l'Albert i el Jordi van pujar la bici al boxes d'Engolasters, on es feia la natació i l'inici de bici. Es respirava esport pels quatre costats, ple de triatletes per tot arreu. L'ambient pels carrers del centre era genial.

Diumenge finalment no tinc que presentar-me a les 7h a boxes i tinc el plaer de poder dormir fins a les 8h30, esmorzar i sortir de l'hotel canviat cap a boxes, tot passejant tranquilament amb la familia. Comencen a arribar els primers triatletes amb bici a la zona de boxes del Parc Central (en Francesc Godoy i en Xavi Llobet), on m'estic esperant jo per fer el relleu. Mentrestant, arriba l'Albert, que ha fet el 2n millor temps a la natació amb 22 minuts, però el Jordi té problemes mecànics amb la bici i ha de fer els 40 km amb el plat petit (el molinet), o sigui que l'adelanta tothom. Quina llàstima, ja que haguéssim pogut optar a podi, i que per cert, aprofito per felicitar a l'equip del Cube per haver conseguit la primera posició. Tot i així, el Jordi acaba la seva part (bravo Jordi, jo hagués abandonat) i arriba a boxes amb un temps de 1h39; em passa el pitrall i el xip i em poso a córrer com si anéssim primers, ja que em proposo baixar dels 40 minuts. Els primers metres son horrorosos, amb unes agulletes de cavall a la part alta de la cuixa per culpa del partit de futbol sala que vaig jugar el divendres amb la meva empresa.

Per sort, al km 1 ja no noto res i puc córrer per sota de 4 min/km sense problemes. La sensació de velocitat encara es més gran, tot adelantant als triatletes que fan la triatló sencera, i a més d'un li he de dir que no es desmoralitzi perquè jo només faig el tram de correr... Cap al km 5 adelanto un dels equips que feia relleus i ja no anem els últims, jejeje. Al ser un circuit de 2 voltes d'anar i tornar, on es poden prendre referències, em proposo atrapar un altre equip que porto força endavant, i ho aconsegueixo a falta d'uns 500 mts. Tot saludant a la Montse, Roger, l´equip Nat's, i al meu germà Marc que també ha vingut a veure'm (gràcies nanu, vaig estar molt content!), em confio i se'm cola en els darrers 5 mts el que acabava d'adelantar, tot fent gala d'un acte totalment antiesportiu. Què hi farem, hi ha gent per tot...

Acabo molt content, ja que he conseguit baixar de 40 minuts en 10 km (temps oficial: 40'48 en 10,58 km). Això s'ha de repetir, encara que el pròxim any la faré individual.

Cros de Callús (10 km i 195 mts d+)

Resum: Igual que l´any passat!

Un dissabte de juny a les 18h de la tarda, quina mala hora que han escollit (per això hi ha tan poca gent...), em recorda la cursa del Mosquit de fa dos anys, on vem córrer a 35ºC. Per sort, entre ahir i avui han baixat una mica les temperatures i estem a uns 30ºC.... Passarem caloreta també! Arribo justet de temps, recullo el pitrall, fem les fotos de rigor amb el Nat´s i amb els colegues, i escalfo una mica.

La cursa comença puntualment a les 18h, i el primer km i mig serveixen per estirar el grup, abans d´enfilar la primera pujada llarga de la cursa, i que farà molta pupa amb la calor que fa. Sort que l´organització ha preparat unes dutxes fantàstiques per refrescar-nos. Tot i això, trobo a faltar un avituallament a plena pujada, abans del primer situat al Km5, ja que la gola es queda molt seca i costa respirar bé.

En aquests moments, el Juanje del Nat´s se m´ha escapat i no puc seguir-lo, i el Manel Deli i el Jordi Badia van per darrera meu. Arribem a la part alta de la cursa i a partir d´aquí tot serà baixada. Doncs vinga, gas a fondo que em sento bastant bé!

Arribo el 17è amb 43´40, exactament el mateix temps que vaig fer l´any passat (quina casualitat), amb la diferència que l´any passat era al matí i no feia tanta calor. Per tant, puc estar més que content, i a més a més, com ja corro com a veterà, he tornat a fer podi (3r millor temps). El Juanje ha fet una gran cursa, i ha arribat el 14è amb 42´38, el Manel arriba darrera meu, el 27è amb 45´30, i el Jordi Badia, que no li agraden gaire aquest tipus de cursa ràpides, amb calor i poc tècniques, arriba el 35è amb 46´22. M´agradaria destacar la reaparició del company i amic del Nat´s Raimon, que ha estat força temps fora de combat per una maleïda lesió, i ha fet un excel.lent 33è lloc amb 46´12; així com la 1a i 3a posició de les també companyes del Nat´s, Iolanda Garcia i Lidia Artero; felicitats campiones!  

Marató de Zegama (42 km i 2700 mts d+)

Resum: Aupa valientes!

Després de mesos preparant aquesta cursa, ha arribat el gran dia: 20 de maig (fa 20 anys estava a Wembley veient com el Barça es proclamava campió d´Europa, i avui estic a Zegama, davant d´una de les millors curses de muntanya del món, segons diuen els experts en la matèria). Ha estat tot el cap de setmana plovent  amb molta intensitat, i si això li sumes que el mes d´abril ha sigut uns dels mesos més plujosos dels últims anys (crec que va ploure durant 27 dies dels 30), no cal dir que tindrem fang per donar i vendre.

Arribem a Zegama a les 7h45, i la bona organització que apadrina aquesta cursa ens indica on hem d´aparcar. Anem a recollir el xip que m´han reservat perquè m´havia deixat el meu a Manresa, una mostra més de l´excel.lent qualitat de l´organització (em va passar el mateix a la mitja de Granollers de l´any passat, i no hi va haver manera de conseguir un xip de recanvi). L´ambient és espectacular, tot i la pluja que cau, i així serà durant tot el recorregut; gent per tot arreu animant! Alguns fins i tot et seguien una estona cridant a l´orella “Aupa, valientes”. Fem fotos, i m´acomiado de la Montse i l´Asier que van a esperar-me a dalt de l´Aizcorri.

El moment de la sortida és èpic, amb tot el públic cridant com bojos i l´ambient que es respira entre els corredors, on hi ha molts amics i coneguts (Jordi Badia, Sergi Cots, Núria Picas, Raul Rancero “koala”, Isma Flores, etc). Però desseguida passo de la glòria a l´infern, ja que a partir del segon km, el gran protagonista comença a aparèixer: el fang. La por de buidar-me als primers kms em fan ser molt conservador, i el Jordi Badia s´escapa desseguida i passo el primer control amb 50 minuts (5 més del què tenia previst). La idea d´anar tot sol tants quilòmetres sense cap conegut amb qui parlar em tortura, i decideixo anar amb el koala que veig que em segueix a pocs metres. Anem junts fins al segon control, on veig que no pot seguir el meu ritme, i decideixo tirar endavant tot sol. Arribem al primer cim (Aratz) i està nevant, sort que he agafat el Gore-tex. La baixada d´Aratz està per flipar, suposo que 200 o 300 tios que porto al davant no ajuden gaire al bon estat del terreny... Aquí em foto la primera galeta, i em cago amb la mare que va fabricar les bambes noves que porto, ja que no s´agafen gens, és una pista de patinatge. Per sort, tornem a pujar i com a mínim no patino tant. Aquest cop és l´emblemàtic cim de l´Aizcorri al km 22, on la Montse i l´Asier han pujat per veure´m. No tinc paraules per agraï´ls-hi, ja que pujar i baixar amb el fang que hi havia, i esperar-se més d´una hora a dalt del cim, nevant, amb fred i vent, té més mèrit que el meu. Aquí aprofito per canviar-me el tèrmic i prendre´m un ibuprofè, ja que tinc l´esquena feta pols.

Crestegem fins al tercer cim (Aitxuri), al km 24, i els de l´organització em diuen que en Kilian ja ha arribat (no m´ho puc creure! Tal com està el terreny, aquest nanu no és d´aquest món). Aquesta baixada si que és patètica, inclús han posat una corda perquè la gent no es mati, tal com patina tot. Arribem al quart i últim cim (Andraitz) al km 30, i ja “només” queden 12 km de baixada fins al final. Això és un infern! Els camins són com camps de patates plens de fangs, on més que córrer, vas patinant constantment (si algú no s´ho creu, que miri el final d´aquest video: http://www.youtube.com/watch?v=3ZZb5-haEMI&feature=player_embedded). Cada km que faig tinc l´esperança que el terreny canviï, però arribem al km 41 i res ha canviat. Aquí entrem en un camí asfaltat que ens conduirà fins al poble, i d´aquí fins al final puc córrer en llibertat. He adelantat més corredors en l´últim km, que en tota la cursa. Arribo amb ganes de continuar corrent i no caminar més, amb un temps per oblidar (6h33), content d´haver acabat, però amb molt poques ganes de tornar a repetir. El fred, vent, pluja i sobretot el fang no són els meus millors amics de viatge. Tants mesos de preparació i tanta logística (viatge, col.locar nens, etc.), no es mereixen un final així...

Per últim, només em queda donar les gràcies al Guille i al Mikel de l´organització per haver fet possible un dels meus somnis com a corredor, i felicitar a tots aquells qui, malgrat les condicions adverses, van acabar fent un resultat excel.lent, com en Kilian (millor marca personal amb 3h56), la Núria Picas (segona fèmina amb 5h01) i l´amic Sergi Cots (77è amb 4h56).